La Direcció General de Tributs ha tornat a recordar-ho: en matèria fiscal, no es tracta de quant fa servir un bé, sinó de si el podria fer servir. El cotxe no descansa. Encara que estigui aparcat i vostè dormint, segueix generant una renda en espècie.
Com ja hem estat informant en altres ocasions, un dels temes que més maldecaps causa en les revisions fiscals és la valoració de les retribucions en espècie, especialment quan es tracta de vehicles que una empresa posa a disposició del seu personal. I no n’hi ha per menys: la línia entre el que és professional i el que és personal no sempre és nítida, i la interpretació que fa l’Administració tributària pot xocar amb la percepció que té el treballador del que és just o raonable.
El criteri reiterat per la Direcció General de Tributs (DGT) i confirmat per l’Audiència Nacional és inequívoc: no cal que el treballador faci un ús privat efectiu del cotxe perquè s’entengui que hi ha una retribució en espècie. Només cal que tingui la possibilitat real d’usar-lo fora de l’horari laboral, encara que no ho faci.
Responsable comercial que utilitza un vehicle d’empresa per complir les seves funcions
Recentment, la DGT a la consulta vinculant V0228/2025 analitza la situació d’un responsable comercial que utilitza un vehicle d’empresa per complir les seves funcions. És un professional amb una agenda exigent que, fins i tot els caps de setmana, s’ha de desplaçar per motius laborals. L’empresa, partint d’una lògica aritmètica, li imputa com a renda en espècie el 80% del valor del vehicle, basant-se que durant aquest percentatge del temps anual –excloses unes 1.700 hores laborals segons conveni– té el cotxe a la seva disposició.
El treballador, però, discrepa. Al·lega que el vehicle es destina exclusivament a usos laborals, que ell mateix té cotxes particulars per a la seva vida personal i que resulta poc raonable considerar com a renda en espècie el temps en què ni tan sols està despert.
Quina és la posició jurídica?
La clau és als articles 42.1 i 43.1 de la Llei de l’IRPF. Aquests preceptes estableixen que es considera renda en espècie l’ús gratuït de béns per a fins particulars, i que aquesta renda s’ha de valorar -en el cas de vehicles- per un percentatge del valor de mercat o del cost d’adquisició (20% anual en termes generals, amb possibles reduccions si es tracta de cotxes energèticament eficients).
El que és rellevant no és quants quilòmetres es fan, ni si el vehicle s’utilitza els caps de setmana o no. El que importa, des de l’òptica tributària, és que el treballador tingui accés lliure a l’ús del vehicle fora de la seva jornada, encara que a la pràctica no l’agafi mai.
Aleshores és igual tot?
No exactament. L’existència d’altres vehicles particulars, el caràcter del lloc de treball, les limitacions imposades per l’empresa a l’ús del vehicle o fins i tot la seva localització fora del domicili del treballador poden ser factors que cal tenir en compte. Però cap, per si mateix, elimina la possibilitat que hi hagi una retribució en espècie.
La DGT ho deixa clar: no s’accepten sistemes de càlcul basats en el nombre d’hores d’ús, descomptes per hores de son ni estimacions del quilometratge. La valoració s’ha de fer atenent la possibilitat d’ús privat i no el seu exercici efectiu.
I si el 80% no reflecteix la realitat?
En aquest cas, correspon a lempresa justificar que aquest percentatge no és adequat, demostrant que la disponibilitat real per a fins personals és inferior. La càrrega de la prova, com en tantes altres qüestions fiscals, pot acabar recaient en el contribuent. I si hi ha discrepàncies, l’Administració serà qui tingui l’última paraula.
En definitiva, tenir un cotxe d’empresa no només és un benefici, també pot tenir implicacions fiscals rellevants. Encara que no el faci servir en la seva vida personal, si ho pot fer, ja està generant una renda en espècie. En aquest punt, el criteri està consolidat i reiterat per l’Administració i els tribunals: el que és determinant és la possibilitat d’ús privat, no el seu exercici real.
En cas de dubte, convé analitzar cas per cas, documentar les restriccions dús imposades per lempresa, i valorar amb criteri tècnic i jurídic el percentatge que realment correspon imputar com a renda en espècie. Perquè, com ja sabem, en fiscalitat, la manera pot ser tan important com el fons.
Poseu-vos en contacte amb aquest despatx professional per a qualsevol dubte o aclariment que pugueu tenir sobre això.
