La imputació de rendes a l’IRPF, dissenyada per reflectir una capacitat econòmica presumpta, trontolla quan el presumpte xoca amb allò impossible: quan un habitatge no està ni buit, ni llogat, ni disponible, sinó okupat.
Què hem de saber sobre això per aplicar a la declaració de la renda?
A nivell tributari, poques ficcions tenen tant arrelament com la de la imputació de rendes immobiliàries. La Llei de l’IRPF presumeix que un immoble urbà no afecte una activitat econòmica, ni arrendat, ni utilitzat com a residència habitual, genera una renda implícita. Aquesta presumpció, que es tradueix en un ingrés computable del 2% (o de l’1,1% a determinats municipis amb revisió cadastral recent), descansa sobre una premissa aparentment inofensiva: la disponibilitat del bé.
Tot i això, la realitat social, amb les seves friccions i desajustos, no sempre encaixa en els motlles fiscals. Un exemple cada vegada més freqüent el trobem als immobles ocupats de forma il·legal. En aquests casos, la Hisenda Pública no pot aplicar l’automatisme d’imputar una renda que, en rigor, el titular no pot ni obtenir ni gaudir.
Quin és el criteri d’Hisenda?
La Direcció General de Tributs (DGT), en successives consultes vinculants (entre d’altres, V1197-20, V0514-23 o V1308-21), ha establert una interpretació coherent amb aquesta excepcionalitat. Segons aquest criteri, quan un immoble urbà ha estat ocupat de forma il·legítima, i el propietari ha iniciat un procediment judicial per recuperar-lo, ja no és procedent aplicar la imputació de renda immobiliària prevista a l’article 85.1 de la Llei de l’IRPF.
És a dir, a partir del moment en què s’acredita la interposició de la demanda de desallotjament (no cal esperar-ne la resolució), l’immoble s’ha de considerar fora de l’abast d’aquesta presumpció legal. La justificació és clara: no hi ha disponibilitat material ni jurídica sobre el bé, i amb això desapareix la base que justifica la imputació.
I si, després de recuperar la possessió, l’immoble requereix obres per tornar a ser habitable?
La resposta també ha estat abordada per la doctrina administrativa: si, un cop finalitzat el procés judicial, l’immoble necessita reformes estructurals per tornar a ser utilitzable, tampoc no és procedent la imputació de renda durant aquest període, sempre que es pugui acreditar raonablement aquesta circumstància.
Què ha d’aportar el contribuent per donar suport a la situació?
Serà essencial comptar amb documentació que provi de forma fefaent lexistència del procediment judicial de desnonament o la impossibilitat dús. Sentències, interlocutòries, diligències d’admissió a tràmit o qualsevol altre mitjà de prova vàlid en dret serviran per acreditar l’essencial: que el bé ha deixat d’estar a l’esfera d’ús del contribuent.
En aquest sentit, els articles 105 i 106 de la Llei General Tributària avalen l’ús de proves diverses, la valoració concreta de les quals correspondrà, en última instància, als òrgans de gestió o inspecció de l’AEAT.
Matís important sobre el percentatge d’imputació: l’1,1% segueix vigent el 2024
Convé recordar que, segons la nota aclaridora de l’AEAT emesa el 21 de març del 2025, es manté per a aquest exercici el tipus reduït de l’1,1% als municipis amb valors cadastrals revisats des del 2012, malgrat la derogació del Reial decret llei 9/2024. De nou, la regla fiscal s’adapta, almenys en aquest punt, a la situació normativa vigent a data de meritació de l’impost.
Reflexió final
L’ocupació il·legal d’immobles planteja nombrosos reptes des del punt de vista jurídic i social. Al terreny fiscal, almenys, l’Administració ha optat per una lectura raonable: no té sentit tributar pel que ni es gaudeix ni es controla. Com passa en altres esferes del dret, el principi de realitat s’ha acabat imposant -encara que sigui excepcionalment- a la literalitat de la norma.
Davant qualsevol dubte o aclariment, poseu-vos en contacte amb el nostre despatx professional.
