El Tribunal Suprem aclareix que, perquè hi hagi accident in itinere, s’ha d’haver sortit de l’àmbit privat del treballador. Una caiguda als graons de casa teva, per més que estiguis sortint cap a la feina, no sempre serà un accident laboral.
La delimitació dels accidents de treball in itinere ha estat tradicionalment un dels punts més controvertits del dret del treball. La sentència del Tribunal Suprem de 22 de maig del 2024 (recurs 813/2023), de gran transcendència pràctica, aclareix els límits del concepte “trajecte a la feina” quan l’accident ocorre dins d’un habitatge unifamiliar de propietat del treballador.
La qüestió resolta pot semblar anecdòtica, però afecta directament milers de treballadors que viuen a cases amb porxo, pati o jardí: es pot considerar accident in itinere una caiguda a l’escala del jardí just abans de sortir cap a la feina?
La resposta del Suprem és clara: no, llevat que hi concorrin circumstàncies excepcionals.
Què resol exactament la sentència?
El cas es refereix a una treballadora que, en sortir de la seva vivenda unifamiliar per dirigir-se al seu centre de treball, pateix una caiguda en relliscar als esglaons exteriors del seu propi domicili.
El Tribunal Superior de Justícia de Múrcia, al seu dia, havia considerat que era un accident in itinere. No obstant això, el Tribunal Suprem revoca aquesta decisió, amb el raonament següent:
L’accident es va produir dins l’àmbit de propietat i control exclusiu de la treballadora, en una zona sobre la qual recau el seu deure de manteniment (el porxo/escala/jardí), i abans d’assolir la via pública, punt en què veritablement comença el desplaçament al centre de treball.
Per tant, no es pot parlar d’un trajecte iniciat en termes jurídics. No s’ha produït la “ruptura del nexe domiciliari” que justifica la cobertura del sistema de Seguretat Social com a accident laboral.
Quin criteri aplica el Suprem?
El TS posa en joc dos elements interpretatius contraposats:
- Element geogràfic: L’accident només es pot considerar in itinere si passa un cop abandonat l’àmbit físic del domicili, és a dir, fora de l’espai privat sota control del treballador.
- Element teleològic o finalista: Considera l’inici del desplaçament cap a la feina des que el treballador abandona el seu espai d’intimitat, encara que encara estigui dins de la propietat.
I en aquest cas el TS prioritza el criteri geogràfic: si el treballador encara no ha sortit a la via pública, l’accident continua vinculat a l’àmbit de vida privat i no s’activa la cobertura professional de la Seguretat Social.
Hi ha excepcions?
Sí, però molt limitades.
La sentència reconeix que, en circumstàncies excepcionals, es podria considerar accident in itinere un sinistre ocorregut dins l’àmbit privat, però aquestes circumstàncies han de ser acreditades de manera suficient i amb un nexe funcional evident amb el desplaçament laboral.
Un exemple citat pel mateix Suprem és la Sentència de 14 de febrer del 2011 (rec. 1420/2010), en què un treballador pateix un accident en conduir una motocicleta de la mà per l’interior de la seva finca. En aquest cas, el Suprem sí que va apreciar elements excepcionals per qualificar-lo com a accident in itinere.
Però en la sentència que ens ocupa no existia cap factor excepcional: ni el mitjà de transport ja estava en ús, ni havia sortit de l’habitatge, ni hi havia cap risc professional aliè al control personal del treballador.
Fonament jurídic
La sentència es basa en una interpretació consolidada de la jurisprudència sobre l’art. 156 de la Llei General de la Seguretat Social, d’acord amb els elements clàssics exigits per qualificar un accident com in itinere:
- Teleològic: que el desplaçament tingui per finalitat exclusiva anar o tornar de la feina.
- Geogràfic: que passi en un trajecte raonable entre el domicili i el lloc de treball.
- Cronològic: que es realitzi en temps proper a l’inici o fi de la jornada.
- Idoneïtat del medi: que es faci servir un mitjà de transport adequat.
El que és rellevant aquí és que l’habitatge unifamiliar, fins i tot el porxo o els graons, segueix sent part del domicili, i per tant, no s’ha iniciat formalment el trajecte.
Quines conseqüències pràctiques té?
Aquesta doctrina té efectes directes per a treballadors, empreses i mútues, especialment en la prevenció de riscos i en la qualificació de contingències:
- La caiguda dins del domicili no es considera accident laboral si no s’ha accedit encara a la via pública, encara que el treballador ja s’adreçés a la feina.
- La responsabilitat es manté a l’àmbit privat: no hi ha obligació de l’empresa ni de la mútua d’assumir les prestacions derivades.
- Es redueix el risc de litigiositat per a les empreses en casos fronterers.
- El criteri no afecta els qui viuen en edificis plurifamiliars, on les escales comunitàries o zones comunes sí que estan fora de l’àmbit de control del treballador.
ATENCIÓ
- No es considera accident laboral si la caiguda passa al teu jardí, escala o porxo abans d’arribar al carrer.
- Sí que pot ser accident in itinere si passa en zones comunes d’un edifici o en iniciar l’ús del transport.
- La clau és la pèrdua del control de lentorn: només quan el treballador deixa el seu espai privat comença la protecció del sistema.
- Les excepcions han d’estar molt justificades i no s’apliquen automàticament.
El Tribunal Suprem estableix una línia clara: l’accident s’ha de produir fora de l’àmbit privat, en un entorn on el treballador ja no tingui cap control directe sobre el risc. Només aleshores es pot activar la protecció de l’accident in itinere. Aquesta interpretació enforteix la seguretat jurídica de les empreses i redueix la càrrega probatòria de les mútues, però també exigeix als treballadors una precaució més gran dins del seu propi entorn, ja que qualsevol caiguda dins del domicili queda exclosa de la cobertura laboral, llevat de prova clara d’excepcionalitat.
Contacti amb aquest despatx professional per a qualsevol dubte o aclariment que pugui tenir sobre això.
